VOSALTRES DECIDIU

Per què viure per morir? Per què seguir amb quelcom que no t’agrada si només vivim una vegada? Només tenim una oportunitat per fer allò que ens agrada. 

El consell de molts és: ‘Tempus Fugit' (El temps fuig), Aprofita el moment (Carpe Diem).

No podria estar-hi més d’acord. 

Si per algun motiu estàs llegint això ara mateix és per què vols, ningú t’hi ha obligat. Què estàs fent doncs? Prendre una decisió que t’està portant a sentir alguna cosa que dins teu es manifesta, si aquesta ‘cosa’ no es satisfactòria per tu, pel teu benefici propi, aleshores deixa de fer-la. 

Deixa anar allò que no t’aporti res profitós i fes el que t’agrada.

 Aquest és el meu humil consell. 

Ara ja fa un temps vaig tenir aquesta mateixa reflexió amplificada en el meu interior i creieu-me quan us dic que no va ser fàcil. Vaig haver de passar per sobre de moltes coses per poder deixar enrere allò que m’oprimia i no m’aportava res. Sé que potser sona estúpid però us explicaré aquesta història:

Feia un esport, sense especificar gaire només diré que m’agradava, portava dos anys i no se’m donava del tot malament. El cas és que anar als entrenaments se’m va començar a fer pesat, la gent semblava que cada dia volgués entrenar i ho disfrutaven moltíssim, o així ho veia des del meu punt de vista. Vaig comentar-li a una amiga que jugava al meu equip i em va aconsellar que no ho deixés, que se’m donava bé, que què faria si no feia allò? I jo no comprenia per què tampoc podia entendre-ho, per què simplement no em sentia a gust allà on era, per què no em conformava? 

El sentiment cada vegada era més fort i el meu cap semblava que no podia parar de plantejar maneres per no anar-hi o per fer-ho més apaivagador. Fins que un dia, la meva part racional va dir prou, si estava allà era per voluntat pròpia, jo havia escollit ser on era i si no ho disfrutava per què hi anava? 

Em va costar moltíssim dir-ho als meus pares, i encara més al meu equip. Si us dic la veritat la majoria no ho van entendre i vaig  perdre el contacte amb algunes d'aquelles companyes. Va ser com una senyal que em va indicar que aquell era el camí que havia de seguir, que aquelles persones ja m’havien aportat allò necessari pel que s’havien creuat a la meva vida i que ja no hi serien per què la seva ‘funció’ havia ‘acabat’. 

Alguns li diran destí potser, doncs no sé si serà el destí, però el vaig escollir jo, i no hi ha res més satisfactori que saber que allò que has escollit és el que TU mateix has volgut, sense opressió.

Va ser com treure’m un pes enorme de sobre, sabeu aquella sensació de llibertat que tenim quan pugem al cim d’una muntanya? Doncs així em sentia jo després d’haver dit prou i enfrontar-me a les coses que m’oprimien ser feliç. Així és com vull escollir el meu futur, vull ser la millor versió de mi, aquella que estigui contínuament feliç amb allò que l’envolta. Aquella, que en la mesura que pugui, vagi aconseguint allò que es proposa i aquella que aconsegueixi arribar a les seves pròpies metes. 

 

Necessitava dir-vos-ho. 

Si alguna vegada us trobeu en una situació semblant a aquesta, atureu-vos a pensar quin voleu que sigui el vostre futur. Per quin camí el guiareu millor? Només vosaltres mateixos ho sabreu, ni els pares ni els amics, sereu vosaltres qui ho experimentareu, així que, VOSALTRES decidiu. 

 Petons :* <3

 

Giny xx