dilluns, 5 d’octubre de 2015

ALGÚ QUE NO ETS



Mirar el mirall i tan sols veure un rostre, un rostre com qualsevol altre, sense expressió alguna, sense reconèixer qui és.
Qui és aquesta persona que veig?  
La desconec, no la identifico. 
Sembla igual que jo. 
La miro als ulls i tan sols puc veure aquell color cafè característic que solia encantar-me cada matí quan l’observava, aquell color que amb el sol semblava avellana i que tan sols ara puc adonar-me que ha canviat. Ja no és el mateix, és un color totalment fosc, desencaixat, amb la  mirada perduda i sense rumb on anar. 
 
No sentir-te identificat amb el que ets exteriorment tan sols és un símptoma. Intentes aparentar ser algú que no ets, algú llunyà a tu.
Ets qui la societat vol que siguis. Això és l’únic que pots pensar en mirar-te el mirall i no identificar aquella persona que solies ser. Aquell ésser humà que feia riure a la gent amb el que li agradava fer. Aquell ésser humà creatiu i únic que somreia per tot i era capaç de mirar al món amb mirada alegre i divertida, en definitiva, feliç. Tan feliç com un nen petit a qui li regalen caramels o globus i somriu durant hores amb els seus amics. Tan feliç com una parella recent casada, o una a la que se li incorpora un membre més a la família. 

De vegades no sentir-te identificat amb el que ets pot semblar estrany, pot semblar que t’estàs tornant boig, que estàs delirant i per això ets diferent als altres. Les pors i inseguretats arriben amb una nova onada de peguntes sense resposta:
Sóc qui realment vull ser? Seré jo mateix? És veritat que la societat m’ha format, o m’ha transformat? Seria la mateixa persona en un altre ambient? Amb una altre família? Uns altres amics? Uns altres ulls? Unes altres característiques? Un altre color de pell? Un altre color de cabell? O amb un altre cervell? 

Preguntes absurdes que tan sols et fas quan estàs insegur amb el que ets, preguntes que et fas quan et mires al mirall i tan sols pots veure algú que no ets.


------ 

Abans de despedir l'entrada d'avui...
M'agradaria demanar als lectors fantasma que es manifestin, que comenteu o us subscribiu, és l'única recompensa que obtinc d'expressar dia a dia (sempre que puc) el que sento/penso en el blog.

Res més, hahaha, que passeu una bona setmana :) 

<3 :*

 Giny xx 

2 comentaris:

  1. Hola Giny,
    Et juro que sembla fet expressament, però amb els dos últims texts que has escrit l'has clavat totalment amb com em sentia fa res.
    Petons!!

    ResponElimina
  2. Hey Ainaa!!
    Oiix hahaha doncs no ho he fet expressament però m'encanta que em diguis això jejej mercii <3
    Petons :*

    ResponElimina