Asseguda al balcó de casa meva contemplo el
paisatge amb ulls d’infant.
Un desert verdós,tranquil, pacífic i preciós. Els
pics nevats de més al fons em tenen perduda, lluny d’aquest ambient acollidor sembla que els meus sentits hagin
canviat d’escalfor. Poc a poc el fred m’atrapa, traspassa el petit jersei bordeus
i mica en mica s’apodera del meu nas i més tard de les ara rosades galtes.
El ritme descendeix i ara el remug de les fulles l’acompanya un silenci eixordidor que m’allunya quilòmetres i quilòmetres d’on ara sóc.
Giny xx
Hola Giny,
ResponEliminaQuin text més bónic hahaha. No sé si ho has fet expressament o simplement t'ha sortit sense voler, però el teu text té com molta musicalitat, en plan que hi ha com rimes, no sé si m'explico gairé bé hahaha i està molt bé.
Petons!
Gracies Ainaa :) Si que té entés hahah. Realment jo tampoc sé si ho vaig fer expressament, simplement anava escrivint mentre imaginava on m'agradaria ser, lluny d'estar asseguda davant d'una taula d'escriptori i deures que semblen menjar-se la major part del meu temps hahaha.
Elimina<3 :*